A més dels relats que ens proporcionen les religions i els mites al voltant de l’aparició i característiques de l’ésser humà, ha sigut la ciència la disciplina que més ha avançat, amb el seu mètode basat en la recollida de proves, l’elaboració d’hipòtesis i l’experimentació, en la comprensió d’allò que som com a humans. Partint de premises fixistes, l’ésser humà es considerà fins el s. XVIII com una criatura especial i superior a les altres, fins que el descobriment de fòssils, la deriva continental i, finalment, les contribucions de Lamarck i Darwin marcaren l’aparició d’un nou paradigma que revolucionaria la pròpia visió que l’ésser humà tenia d’ell mateix i de la resta de la natura: la teoria de l’evolució. Més tard, Mendel i la genètica contemporània completaren aquesta explicació fins l’actualitat. Segons les investigacions biològiques, geológiques i paleontològiques, es produí en Àfrica oriental fa uns 10 milions d’anys un canvi climàtic que deixà atrapats en una zona de sabana milers de primats, i en l’altra part (selva) els goril.les, ximpanzés i orangutans actuals. Es coneix com “procés d’hominització” el conjunt de canvis anatòmics i fisiològics que es produí en aquests primats fins arribar a les diverses espècies homínides i en concret a “l’homo sapiens sapiens”, per adaptar-se al seu medi ambient. Aquests consistien bàsicament en:

BIPEDISME

COLUMNA VERTEBRAL ERECTA

ALLIBERAMENT MÀNS

AUGMENT CAPACITAT CRANIAL

En canvi, el “procés d’humanització” consistiria en l’adaptació per  part de l’ésser humà del medi ambient en què es troba per satisfer les  seues necessitats.  Les seues característiques fonamentals són  l’aparició del llenguatge, el desenvolupament de la capacitat  simbòlica (art i religió), la millora de la tècnica, la socialització i,  finalment, el sorgiment de la cultura.  Però aquests processos hagueren sigut impossibles sense tindre en  compte els trets d’ INADAPTACIÓ (indeterminació biològica de  l’ésser humà), PLASTICITAT (capacitat de canvi) i  INSATISFACCIÓ (impuls d’anar sempre més lluny pel que fa a les  seues necessitats primàries i secundàries) que singularitzen  l’ésser  humà respecte a qualsevol altra espècie.